CadenessubtilsPortadaInterior.jpg

Teresa Duch







Les cadenes subtils

1ª edició: juliol 2019



© Teresa Duch



Disseny de la coberta: Chus Moreno Arévalo





Terra Ignota Ediciones

c/ Bac de Roda, 63, Local 2

08005 – Barcelona

931.73.22.29 - 638.07.85.00

www.terraignotaediciones.com





ISBN: 978-84-120490-9-1



IBIC: FF 2ADC



La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.



Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).







A la meva filla







Res no és mesquí

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l’onada del mar sempre riu,

Primavera d’hivern - Primavera d’istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT





Ets vell i lleig, i pobre: greus pecats.

Però l’amor abunda en conjuntures

i vells i pobres poden ser estimats.

PERE QUART



Setembre de 1993, residència La Pau







Amagat sota els llençols, un home dorm en l’habitació en penombra. Somia. El seu somni quiet i tranquil no li pesa a la consciència perquè les infàmies tant les encalma el penediment com tenir la certesa que mai ningú no en tindrà coneixença.

Un lleu brogit el desperta. Mig obre els ulls i els torna a tancar. Ha vist d’esquena la Margalida, el seu casquet, la seva bata. Com cada nit, fa la darrera ronda per les habitacions i tant se val que un estigui adormit, malalt o mort. Ella només fa la seva feina sense estalviar cap desvetllament a ningú.

Sent com s’hi acosta amb passes decidides i li enretira el llençol. Sense dir-li una paraula, el convida a incorporar-se i a baixar del llit. Es deixondeix quan s’adona que una altra mà, pel darrere, també l’acompanya. La Margalida deu portar ajuda avui, però… no! la dona del seu davant no és la Margalida, no sap qui és. Sense temps de reaccionar, ja li han posat l’arnès. S’estremeix.

«Però…si jo no el necessito, l’arnès.

Si em valc per mi mateix!»

Es mira l’altra dona i tampoc no l’ha vist mai. O sí? Elles no s’aturen. Ja han penjat l’arnès, i ell és a dins, al ganxo central de la grua. Es revolta.

«Que s’han tornat boges?

Jo camino sol, sense ajuda,

Aquí hi ha una confusió!»

Ara veu com la dona que no va vestida d’infermera estira el cinturó dels pantalons que va deixar anit a la cadira i torna cap a ell. No vacil·la i li lliga el cinturó al coll. L’home obre uns ulls com taronges i també obre la boca per cridar, però la falsa infermera és més ràpida i la hi tapa amb un esparadrap. Ja no cridarà, i el pensament li galopa veloç per vuitanta anys de vida. Pengen el cinturó, per un del ullets, al ganxo central de la grua, i entre totes dues despengen l’arnès que sostenia el cos de l’home. Espernega. Prova amb les mans d’afluixar-se el cinturó que li oprimeix el coll, però és en va. A batzegades, es difumina el temps manllevat anys enrere. La seva cara va canviant de color: blanc, vermell, morat… en la foscor de l’habitació sembla negra. Ja no es belluga i la dona de blanc se li atansa i li arrenca l’esparadrap de la boca. Després activa el mecanisme per enlairar-lo.

Per uns instants, se’l queden mirant totes dues i semblen satisfetes. Després agafen les seves bosses i se’n van.



1





A la Mimí, que tot el mèrit que es reconeix en els darrers mesos és haver sabut adaptar-se a la feina, els comentaris de la Maria l’han afalagat tant que fins i tot ho ha explicat a la mare.

—M’ha dit que tots els iaios volien que els fes jo perquè els deixava nets i clenxinats. Potser ho hauria de dir a la supervisora, no? «Sóc lenta, però els residents pensen que faig molt bé la meva feina, senyora supervisora».

—I si li dius més endavant?

—Que és conya, mama! Com vols que li digui això a aquella sergent, que m’esbronca cada dos per tres?

Es reserva per a ella l’altre comentari de la Maria. Pensa en com riuria la seva mare si li diguessin que la filla té alguna cosa especial. No concep que ningú del seu voltant la valori més del que ho fa ella mateixa. La seva autoestima tot just s’ha començat a moure en sentit ascendent. Molt aviat, se sorprendrà de la remuntada.

Al llit, dóna tombs i més tombs. No ha estat només l’afalac de la Maria el que l’ha posat de bon humor. Hi ha una altra paraula que li fa pessigolles a l’estómac: novel·la, no-vel-la, n-o-v-e-l-l-a… La paraula, les síl·labes, cada so repetit una vegada i una altra arriba suau al seu cervell. Recorda que escriure era l’únic que la motivava quan era a l’escola. Suau, suau, arriba suau… i hi encaixa. Després ve el recel, el temor, els complexos.

«Jo, escriure una novel·la?»

No pot evitar recordar les cadenes de què parlava la Maria i s’adorm amb aquest pensament contradictori. Vol, però pensa que no pot. L’endemà al matí s’aixeca i ho té molt clar.

«Ahir al vespre devia flipar.

Estava supereufòrica.»

Fins que s’asseu a esmorzar. De sobte es queda mirant fixament la seva mare, amb la boca oberta, a punt per mossegar el croissant, i una frase molt curta que sempre li ha sentit dir, comença a martellejar-li el cervell. Voler és poder, voler és poder, voler és poder… Tanca la boca i deixa el croissant al plat.

—Mama!?

—Digues, filla —respon la Rosa, astorada per una energia tant inusual.

—Voler és poder —diu la Mimí com una sentència.

—Exacte! Aquesta és una frase que m’agrada molt.

— Sí, ja ho se, ja ho sé… —i s’aixeca de la taula. Se li acaba el temps, sembla.

—I l’esmorzar? —diu la mare, en veure que agafa la bossa.

—Després… després me l’acabo!

—Acabar-te’l? Si no l’has començat!

La Rosa continua esmorzant. Només un lleu moviment de cap assenyala que aquest esmorzar no ha estat com els altres. Un moviment i un mig somriure.

—Em sembla que aquesta feina ja li agrada una mica més —diu fluixet.

No hi ha ningú més a casa.

—Sí, Rosa —contesta apujant el to—. Jo crec que sí.

La Mimí, mentrestant, condueix en direcció a la residència. Com si s’hagués equivocat, perquè avui té festa i no treballa fins demà, però no pot esperar tant.

—Maria!!! —quasi crida en entrar a l’habitació.

—Ai nena, m’has espantat! Què hi fas aquí, avui? No lliuraves?

—Sí.



En sortir, se’n va de dret a la papereria i compra una llibreta. Verda.

«La Sandra diria que és hortera, però a mi m’encanta el verd».

També un boli.

«Mola més escriure a la llibreta que al mòbil.

Al vespre, a casa, ho passaré a l’ordinador.

Escriuré una novel·la.

Sí!!!»



LA GUERRA





Quan la guerra va arribar a Baltasana, ja feia més de dos anys que arrasava arreu per on passava, deixant la seva empremta de mort i desesperança. Com cada hivern la peluda s’arrossegava pel poble.

—La peluda treu la cua —deien els veïns, quan la boira d’Urgell s’estirava una mica més i entrava a la Conca.

Hi estaven acostumats, com s’havien acostumat des de feia un any a l’anar i venir de soldats republicans, a punt per rebre els nacionals que, ara avançant, ara reculant, anaven guanyant posicions. Però ni això, ni el canvi de mans del poder que hi havia hagut al poble des del cop d’estat, no m’havien afectat el més mínim. El pare era de la UGT i la pertinença a aquest sindicat va fer que no haguéssim de patir per res.

De tot això me’n vaig assabentar passats els anys, perquè l’any 1939, quan la meva vida va patir un fort sotrac, jo només en tenia cinc.

Sentia que els pares discutien i el cor em deia que no era una discussió qualsevol, com quan el pare remugava per qualsevol motiu i la mare li replicava. Allò semblava alguna cosa més important i amb cinc anys jo me n’adonava. Potser era pel to de veu, o per les paraules que empraven, potser per les seves cares circumspectes que a mi em suggerien daltabaix, temor i urgència.

La mare deia que havíem de marxar i que havíem de marxar, que al poble no hi quedava quasi ningú i que els que arribaven no tindrien cap misericòrdia i menys amb nosaltres que, des de feia uns mesos, ja érem els vençuts.

Un baluern descomunal la va interrompre. Jo no havia sentit mai cap soroll igual i em vaig espantar molt, però l’esgarrifança va ser més gran amb el que vingué a continuació: plors, corredisses pel carrer, planys, crits… Encara hi quedava gent, al poble.

—Mama, què passa?

—Filleta, filleta meva —la mare m’abraçà molt fort—, una bomba. Posa’t l’abric, corre, que hem de marxar.

Va mirar-se el pare.

—Què més necessites per decidir-te? No veus que cada minut que passa estem més en perill?

El pare va assentir a contracor i baixà corrent les escales que duien a l’estable. Quan la mare i jo vam arribar a baix, ja havia enganxat la mula al carro, tot i que no semblava gens convençut. Vam encabir-nos-hi a dins, parapetats entremig dels sacs, que el pare havia col·locat per resguardar-nos. Ells asseguts a la banqueta i jo, enmig de tots dos, de cara a ells, més enfonsada.

El poble estava ple de fum i algunes cases cremaven. Hi havia cossos estirats pel carrer, però quasi no els vaig veure perquè la mare em tapà la cara de seguida. Baixant pel carrer, l’esclat d’abans va repetir-se fins a tres vegades. Tres vegades que el pare va mirar-se la mare sense dir res, només movent el cap d’un costat a l’altre i atiant la mula. La darrera vegada vaig veure que la mare plorava.

I ja no vaig veure res més. Una bomba, després m’ho van explicar, va caure damunt del portal quan nosaltres hi entràvem. La por em va paralitzar i em vaig sentir les cames com de suro. Recordo que vaig estrènyer els ulls molt fort perquè em va semblar que si tancava els ulls, potser s’acabaria aquell terrabastall de coses que, trencant-se, volaven pels aires i em queien al damunt. La mula va fer un bram aterridor i vaig sentir que una força m’empenyia endavant i em feia caure del carro, mentre aquest trontollava. Després, el silenci, i em va semblar que passava molt de temps. El silenci, mentre sentia que un gran pes al meu damunt em tenia presonera i quasi no em deixava respirar. Silenci, fins que altra vegada corredisses i veus cada cop més properes.

La veu de la Carmeta em va fer obrir els ulls i tant de bo no ho hagués fet mai, perquè el que vaig veure va quedar molt de temps gravat a les meves ninetes. El pare era a dos pams de la meva cara. Una de les baranes del carro se li havia clavat a l’estómac i s’estava dessagnant. Els seus ulls conservaven el darrer esguard empipat que recordava, quan les bombes queien al nostre voltant. La mare era molt a prop, separada del meu cos per la banqueta. Tenia el braç estirat per damunt meu i els seus ulls em miraven dolçament, com feia només uns minuts, però era morta. Fins i tot jo, que ben just entenia el que volia dir la mort, ho sabia. La mula restava estesa a terra i movia els ulls, però el cos el tenia totalment immòbil.

Recordo que vaig sentir la Carmeta sanglotant amb desesperació. Vaig provar de moure un braç per alliberar-me de tot el que tenia al damunt.

—Déu meu! Ha de ser la Maria. La Maria és viva. Correu, l’hem de treure d’aquí. Maria, Maria!, no et moguis, per l’amor de Déu, no et moguis… La Carmeta et traurà d’aquí, ja ho veuràs.

De seguida, el pes que m’empresonava es va començar a alleugerir. Quan van treure la mare vaig veure esglaiada que la bomba l’havia partit en dos bocins. No vaig tenir gaire temps de pensar-hi aleshores, perquè la Carmeta em va pujar a coll i m’omplí de petons amb la seva cara plena de llàgrimes, que em mullaven a mi també.

—Vindràs a viure amb nosaltres —va dir eixugant-me la cara mullada amb la mà.

—Amb nosaltres? El seu pare…

Vaig veure com la Carmeta aixecava els ulls amb recel per damunt la meva espatlla, en direcció cap on havia sortit la veu i, no obstant, l’interrompia amb contundència.

—I és clar! —digué amb seguretat—. Joan, és la filla de la meva millor amiga i ara no té ningú més. Serà la nostra filla, oi que sí, Maria? Em va prémer contra el seu pit i altre cop la cara em quedà mullada.

Va ser la primera vegada que vaig sentir-me salvada. No només m’havia lliurat de la càrrega que m’empresonava i no em deixava respirar. També foragitava ben lluny una infantesa solitària i desemparada que, de ben segur, hauria patit sense ella. No sabia que a la meva vida, les presons només acabaven de començar.



2





Ha tancat la porta amb ràbia, d’una revolada. I a dins, que s’hi cali foc, que s’esfondri l’edifici, que el món sencer li caigui al damunt, que ella no tirarà enrere.

El cotxe és el destinatari més immediat de la seva ofuscació i rebat la bossa, el casquet del cap i la goma del cabell contra el seient del costat. Una cabellera arrissada pèl-roja s’escampa, alliberada, per damunt de les seves espatlles. El trànsit impossible per arribar fins a casa només serveix per irritar-la encara més. Cada semàfor en vermell atia el seu incendi interior, a punt de propagar-se.

A casa, confiança i exasperació es confonen.

—Com ha anat avui?

—Apassionant, mama! A tu què et sembla? Aquest matí ha estat superapassionant.

La Rosa se la mira, desolada. Ja torna a pagar els plats trencats.

—Tu no saps que és aquesta feina!

—Bé, aquesta potser no, però jo ja fa uns quants anys que treballo, filla.

—Sí, de mestressa.

—No sempre ha estat així.

—M’és igual. Et dic que és un pal i a mi no m’hi veuran més.

—Molt bé, tu mateixa.

No hi ha res a fer quan la seva filla es posa així. El millor és deixar que passi el temporal. Es mira l’Eugeni que, assegut al sofà, assisteix a l’escena a distància, i la serenitat mostrada en les respostes a la filla es contradiu amb el moviment nerviós de les seves parpelles. Ara mateix, el seu pensament és lluny d’aquí. La Mimí ho nota i s’enrabia encara més. No es gira cap al pare. Ja sap que ell, encara que se la miri, no la veu. Alguna equació no resolta li deu acaparar tota l’atenció. El despit la fa cridar més fort.

—I no m’estàs escoltant! Per variar! —diu, dirigint-se només a la seva mare.

—Mimí, si us plau…

La Rosa agafa la seva bossa i surt al carrer. Obre la porta del cotxe mentre s’eixuga els ulls amb el dors de la mà. Si us plau, una treva, diu, quasi com una súplica, no puc lluitar en tants fronts alhora. Es posa les ulleres de sol i agafa el camí més llarg per arribar a la botiga.

La Mimí s’ha quedat sola amb el pare, que continua absort en els seus càlculs. Les seves ires sempre són per a la mare. Ell no s’immuta per res; per tant, és inútil llençar-li qualsevol queixa.

Realment, aquest home és el seu pare? Sense sang o potser amb sang extraterrestre, qui sap! Vivint en el seu planeta de fórmules màgiques, estrany a tot i de tot. I tan diferent a ella, que massa sovint sent com la sang li puja al cap sense fer cap aturada, vertiginosament. Això sí, el cabell —del mateix color que el seu— i les pigues, excessives, deuen ser la prova que existeix algun llaç entre tots dos. Doncs si ella no li mola, a ella tampoc no li mola ell. I mecànicament es posa els auriculars i comença a escoltar música a tot volum. Veu de reüll com el seu pare aixeca el cap i se la mira, però ella no afluixa. És com una revenja. Contra ell, contra la feina, contra el món. No entén perquè no pot fer-ho a la residència. El primer dia ja la van renyar. Què hi té a veure que escolti música? Que potser deixo de treballar? «Aquí s’ha d’estar més al cas, Mimí», li havia dit aquella estúpida. «Hem d’estar amb quatre ulls per atendre bé els nostres residents.»

I què més? Resolta, s’aixeca i es tanca a l’habitació.

«Ja són tres dies d’aguantar vells fets merda a punt de caducar.

I col·legues imbècils.

Que no hi penso tornar!

Prefereixo no tenir pasta a suportar aquell ambient tronat.

I les parets suant desinfectant.

I orina!

I lleixiu!!!»

No és una noia com les altres, però allò que la fa diferent no és el que ella es pensa, sinó el que encara no ha descobert. En el que la distingeix de la resta, de moment només hi ha trobat motius per lamentar-se.

S’ha estirat damunt del llit, amb samarreta i texans, i ha dormit tota la tarda. No es podia treure les olors dels narius i fins i tot li semblava que respirava amb dificultat, però al final ha caigut atroncada per l’esforç de tot el matí. Tanmateix, els seus ulls tancats han continuat treballant i els malsons li han reproduït les escenes viscudes a la residència, augmentades i esperpentitzades. Els vells mai no quedaven nets. Quan acabava amb els vint que li havien assignat, havia de tornar a començar i sempre eren allí, esperant el seu torn amb aquell paper d’enzes, esguardant-la amb els seus ulls petits i embadocats, inexpressius a vegades i d’altres, revelant un enuig o una felicitat difícils d’interpretar.

A l’hora de sopar no ha badat boca i així que ha acabat, se n’ha tornat al llit. Ha enviat un SMS a tres dels seus amics: «merda de feina, 1 pal». I ha rebut una resposta de tràmit: «tranqui!» Què sabran ells! Només saben dels seus crèdits, els seus treballs i les seves notes. Ha fullejat una revista de música, s’ha mirat un moment el despertador i se l’ha posat a dos quarts de set.

«Acabo la setmana i toco el dos.

Que no aguanto més aquelles mòmies!

I ja trobaré una altra feina.

Pitjor que això no hi pot haver res»



3





La botiga, orientada cap a l’est, rep tota la intensitat lluminosa d’un matí de primavera. La Rosa s’ha quedat uns segons plantada davant del rètol «Tarraconensis». De pedra cisellada, sembla talment extret del circ romà que té a tocar. Després, ha agafat aire i, arreplegant tot el seu coratge, ha entrat.

—Si us plau, quan puguis… —ha dit, dirigint-se a la Mònica.

—Ara mateix. Acabo de fer la comanda i vinc.

Una lleugera tremolor en els dits de la Mònica a l’hora de prémer el teclat desmenteixen l’expressió tranquil·la del seu rostre. Uns minuts més tard, plora desconsoladament.

—Però Rosa, si us plau, com m’ho pots fer, això? Tu saps que treballo bé, saps com tracto els clients. Fa dos anys que ens coneixem i no tens cap queixa de mi. Cap!

—És que no es tracta d’això, Mònica. És clar que no tinc cap queixa, però ja saps que tinc molts problemes per tirar el negoci endavant. I tu estàs sola, no tens una família que hagis de mantenir. No puc fer fora la Júlia: ella té una filla i el seu ex no li passa res. Si us plau, no m’ho posis més difícil!

La Mònica no ha pogut evitar posar-se a plorar al seu davant. La Rosa ja sap quina és la seva situació, perquè li va explicar al cap de poc temps de posar-se a treballar. A part d’estar molt contenta amb la feina, el sou que cobrava li permetia fer front a la hipoteca amb tranquil·litat. L’any abans havia comprat un pis petit, molt mono, i caríssim, i el banc li havia fet un préstec per damunt del seu valor. I el que et sobri, per omplir-lo, li havien dit. De seguida el preu dels pisos havia començat a baixar. Quedar-se sense feina no només volia dir no poder pagar la hipoteca, sinó que, si arribava a vendre el pis, mai no podria obtenir-ne el que devia al banc. N’havien fet broma totes dues, quan ningú no pensava que la crisi afectaria tots els sectors.

—Almenys el cotxe el tens pagat —li havia dit.

—Oh sí, Rosa, almenys podré dormir al cotxe, quan em prenguin el pis.

Havien rigut juntes sobre uns mals averanys que ara semblaven complir-se. Ja no riuen. La Mònica segueix plorant, afligida, i la Rosa, desconcertada, no sap què fer. Ja porta una setmana donant-li tombs i li semblava haver trobat la solució. Segurament, no n’hi ha cap més.

La Júlia, a la botiga, s’ha adonat que passa alguna cosa i tement-se el pitjor, truca a la porta. El mal moment que està travessant el negoci de la Rosa és evident, des de fa temps.

—Júlia… —comença la Rosa.

—Ja sé que el negoci no va a l’hora, Rosa —la Júlia va al gra—. Ens quedem sense feina?

—No, no és això…

—Sóc jo, Júlia, sóc jo qui se’n va al carrer.

—Tu? Com? Un moment, que estic atenent un client. Ara vinc.

En uns minuts torna a aparèixer i ja ho ha decidit.

—Rosa, si us plau, et vull proposar un tracte.

—Digues, Júlia.

—La Mònica ja treballava aquí quan jo vaig començar. No és just que jo em quedi i ella se’n vagi.

La Mònica aixeca el cap. La seva companya d’ulls grans i cara menuda té cops amagats. Ho ha comprovat altres vegades, però ara mateix no sap per on va.

—Em sap greu, Júlia, però jo no us puc seguir tenint a totes dues. Les vendes han baixat molt, ja ho sabeu.

—No, si no és això Rosa. El que et vull proposar és si t’avindries a que la Mònica i jo compartíssim feina i sou.

La Rosa fa un somriure trist. Així doncs, es tracta de distribuir la misèria. Els paga només el sou base i sempre ha mirat d’augmentar-lo amb petits incentius sobre les vendes. Malgrat tot, hi ha bon ambient a la botiga, les noies mai no es queixen. I ara es volen repartir un miserable sou entre totes dues, en un gest de bona voluntat per part de la Júlia.

Mira al seu voltant. Les prestatgeries són plenes de reproduccions d’obres d’art: àmfores de diferents formes i mides ocupen tot un pany de paret. Estatuetes de terracota amb figures dretes i assegudes, estàtues de bronze reproduint la Lleona, l’Orador, la Lloba Capitolina…, també canelobres del mateix material. I un seguit d’objectes d’un material molt semblant a l’ivori: cadires, nines, estilets, penjolls i braçalets… Tots ells s’apleguen a la prestatgeria central. És l’espai dedicat a l’art etrusc. El seu somni havia començat feia molt de temps, en el primer viatge que va fer a Roma amb l’Eugeni. Ressegueix amb la vista l’àmbit de la Roma clàssica: tapissos, relleus, pintures d’estil pompeià, columnes commemoratives i arcs de triomf en miniatura i una gran varietat de mosaics amb les seves tessel·les de pedra, de vidre, de ceràmica. Va quedar enamorada de Roma; en especial, d’aquella part de la ciutat que conservava totes les manifestacions de l’art romà.

—Deixeu que m’ho pensi, mentre faig un cafè. No ho veig viable per a cap de les dues, però ho vull sospesar.



—Gràcies, Júlia! —li diu la Mònica, abraçant-la— Com t’ho podré pagar, això?

—Espera’t, que encara no ho tenim guanyat.

—Ets generosa. I la millor companya.

—Que potser tu no hauries fet el mateix per a mi?



L’INTERNAT





Devia semblar una bestioleta quan vaig arribar a l’internat de Tarragona. I no pas per l’aspecte físic, sinó perquè el meu comportament tan esquerp devia tenir alarmades les monges i potser, no tant, les noies que només em miraven de reüll, com preguntant-se d’on havia sortit. Així em sentia jo i d’on havia sortit, desitjava amb tota les forces que no ho descobrís mai ningú. De fet, encara que no en fos conscient, no n’havia pas sortit, perquè la meva ànima hi continuava encadenada.

A vegades pensava que la meva única sort en aquell moment era estar tancada allí dins, sense poder sortir. Allí m’hi sentia força segura: monges, nenes, noies… i dic força perquè no m’hi sentia del tot.

Cada dos dies passava una inquietud quan veia el mossèn aparèixer pel col·legi. Ell a mi, com a les meves companyes, no em deia res, però jo només de saber que havia de venir ja tenia carrisqueig de dents i calfreds a l’esquena. Coneixia com les gastaven els homes amb sotana.

Sort en vaig tenir de la Teresa. Ella era sempre al meu costat i això que jo era una mala companyia, perquè no badava boca! No s’imaginava pas com m’estava ajudant i no sap prou bé quin deute tan gran tinc amb ella pel seu suport, aleshores i sempre. Quan jo vaig arribar, la Teresa ja feia un mes que hi era. Potser podia semblar novella a les alumnes més antigues, però per a mi ja era una veterana. M’hi aixoplugava sense dir res i sense agrair-li de cap manera. Van caldre dos anys llargs per poder començar a arraconar els meus fantasmes.

Mossèn Ramon era un home d’uns quaranta anys amb una sotana llarga fins als peus, però molt ben plantat. I aquest detall no feia res més que agreujar la meva aversió vers ell.

Un dia a la tarda jo m’estava asseguda tota sola a la Gran roca, així li dèiem. Era una roca descomunal situada en un dels angles del pati. Suposo que els paletes que havien construït el col·legi o bé no van poder amb ella, quan feien miques les altres roques, o potser la van voler indultar i deixar-la com a record del roquissar que hi havia hagut abans.

Vaig veure el mossèn com s’enfilava al cirerer que les monges havien plantat, ja devia fer anys, al mig del pati. I jo ja marxava amb els meus tremolins a l’esquena, a buscar un altre recer sense perill. Vaig sentir la veu del mossèn.

—Maria, Maria! —em cridà. Jo feia l’orni mentre entrava al porxo. Però ell hi tornà més fort— Maria!

Per l’energia del crit, em va semblar que no m’estava cridant per fer petar la xerrada ni per confessar-me. Semblava un crit d’auxili. Un cop dins del porxo, em vaig girar i a través de la vidriera vaig veure el que passava. L’home s’havia quedat atrapat. La part de baix de la sotana la tenia enganxada en una branca i, tal com estava, fent equilibris, un peu aquí i un altre allà, amb la mà no s’hi arribava.

—Maria… si us plau.

Però jo m’estava quieta rere el vidre, incapaç de moure’m. Les cames em feien figa i el cervell em deia: «Quieta aquí.» El mossèn, en veure que la seva insistència era inútil, perquè jo no semblava tenir cap intenció d’anar a socórrer-lo, es va acotar i va provar d’alliberar-se. I llavors va passar al que havia de passar. Va perdre l’equilibri i es va quedar penjat de cap per avall, només subjectat a l’arbre per la sotana. L’impacte de veure’l en aquella posició va ser tan fort que, oblidant les meves pors, vaig córrer cap a ell.

—Gràcies Maria, a veure si em pots ajudar —devia fer cara de no saber com—. Mira, acosta’t. Jo em recolzaré en tu i miraré d’incorporar-me agafant-me a una branca.

Però jo no em movia. Ell va mirar-me als ulls. Crec que en aquell moment va endevinar alguna cosa, si és que no ho havia fet abans.

—Com ho podem fer, Maria? —em preguntà amb calma.

Llavors, sense dir res, vaig emparrar-me al cirerer i em vaig atansar a la branca que el retenia. Amb un tallaungles que m’havia regalat la Teresa, vaig anar tallant amb paciència el trosset de sotana que el retenia, sense pensar… Mossèn Ramon va caure directament de cap a terra i jo em vaig quedar paralitzada dalt de l’arbre en veure el que acabava de fer.

—Gràcies, Maria —va dir-me, un cop refet de la testarrada—. No sé pas com m’ho hauria fet sense tu.

Mentre marxava em va dir, sense girar-se.

—I ja pots baixar de l’arbre, que per dalt et deuen trobar a faltar.

Vaig sentir que un dels nusos que m’oprimien el pit s’afluixava. Més endavant, vaig alegrar-me de la casualitat d’haver-me trobat allí quan el mossèn es va enganxar amb la branca. I només molt més endavant, em vaig adonar que la vida està feta de casualitats i moments fortuïts que tant ens paralitzen com ens empenyen a reprendre el camí. A vegades, també, per la senda equivocada.

Des d’aleshores ell i jo compartiríem un secret que cap dels dos no tenia interès a divulgar. Ell, per la postura tan poc respectable que havia mantingut durant uns minuts, i també per la curiosa manera d’alliberar-se’n. Jo, per la meva poca traça a l’hora de desenganxar sotanes de les branques, sense calcular-ne les conseqüències. Aquell afer ens va fer, en certa manera, còmplices. Així, quan a vegades ens creuàvem, ell em feia una mitja rialla i jo li tornava.

La primera vegada que se’m va tornar a atansar, jo estava asseguda a la roca. Ens vam quedar tots dos mirant el cirerer i vam esclatar a riure. Després es va asseure a una certa distància i vam començar a parlar. Va ser la primera de les nostres xerrades. Mai no vaig explicar-li res, però estava convençuda que ho intuïa tot. Mossèn Ramon va aconseguir el que jo penso que es va proposar com a objectiu: que perdés la por. I el més important: que m’adonés que no era el vestit, en aquest cas la sotana, ni l’aparença, el que feia les persones.

El primer que vaig fer quan vaig acabar l’escola va ser comprar-me un cirerer nan. Volia tenir sempre present l’objecte que havia propiciat el trencament de les meves cadenes. No tenia gaires diners, però la Carmeta, sempre que em venia a veure, me’n donava pocs o molts. Suposo que no volia que quan sortís de l’internat ho fes amb una mà davant i l’altra darrere.